L'enfocament sobre el desplaçament

El debat públic sobre IA i treball s’ha polaritzat entre dues lectures dolentes: la del pànic (“la meitat dels llocs de treball desapareixeran en cinc anys”) i la de la negació (“és només una eina més”). Cap resisteix el contacte amb les dades. Hi ha una tercera lectura possible —el desplaçament existeix, ocorre a velocitats reals, admet lectura amb criteri— però necessita una cosa que gairebé ningú està fent: entendre els biaixos que distorsionen com es percep el canvi, i mirar quines competències emergeixen realment al buit que deixa.

Dues lectures dolentes i una de possible

La lectura del pànic converteix cada estudi, cada titular i cada demo en evidència d’una allau imminent. Fonts que parlen del “40% dels llocs de treball seran afectats” es llegeixen com “el 40% desapareixeran”, que no és el mateix. L’escala temporal es comprimeix: el que pot trigar vint anys a assentar-se es compta com si fos qüestió de mesos.

La lectura de la negació fa el contrari. Redueix cada capacitat nova a “assistent”, “eina”, “no canvia el rol”. Ignora que eines anteriors —el correu electrònic, el full de càlcul, el cercador— sí van canviar professions senceres quan els va tocar, tot i que en el moment semblessin només això: eines.

Cap de les dues serveix per prendre decisions. I entre les dues hi ha una tercera lectura, molt menys sorollosa: el desplaçament professional existeix, és mesurable, i ocorre a velocitats que es compten en dècades, no en mesos. Aquesta lectura no ven clicks. Però és la que permet actuar amb criteri.

El biaix de l’entorn tècnic

Hi ha un patró de raonament que explica bona part de la distorsió. Es pot anomenar biaix de l’entorn tècnic, i funciona així:

1. Al meu entorn professional, tothom domina certa habilitat amb solvència.
2. Per tant aquesta habilitat és comuna.
3. Per tant una IA que l’automatitza està substituint una cosa comuna.
4. Per tant molts es quedaran fora.

L’error és entre el pas 1 i el 2. Aquest biaix opera amb especial força en organitzacions el core de negoci de les quals és el coneixement IT: empreses de desenvolupament de programari, integradores tecnològiques, departaments de sistemes en grans corporacions, mitjans especialitzats en tecnologia. Totes comparteixen una propietat estructural: viuen envoltades de gent que sap picar codi. Els seus equips, els seus clients, els seus competidors, el seu LinkedIn. En aquest entorn, “picar codi” sembla una habilitat de base, gairebé commodity. I des d’aquesta lectura, qualsevol automatització sona a arrasar amb la professió.

Però l’entorn no és la realitat. Fora del vidre d’aquesta bombolla hi ha:

• Empreses que porten anys intentant contractar perfils tècnics i no en troben.
• Departaments sencers on ningú sap què és un pull request.
• Sectors sencers amb processos manuals que mai han vist codi.
• Regions on l’escassetat de talent tècnic és estructural, no conjuntural.

Això és el que es pot anomenar la fal·làcia de la densitat: generalitzar la densitat d’una habilitat al propi entorn cap al conjunt del mercat. Quan aquesta fal·làcia opera de fons, qualsevol avenç en automatització es llegeix com a amenaça perquè s’assumeix —erròniament— que hi ha una massa saturada de persones fent el que ara la màquina fa.

La realitat és més asimètrica. En molts casos la màquina no està reemplaçant una habilitat saturada — està cobrint un buit que portava anys sense omplir-se.

Què es desplaça de veritat, i a quina velocitat

Per enfocar bé el desplaçament cal una distinció fina que la majoria de titulars no fa: automatització de tasques no és el mateix que eliminació de rols.

Una tasca és un fragment acotat de treball: redactar un correu, revisar un contracte tipus, buscar informació en documentació tècnica. Un rol és un lloc professional sencer: advocat, enginyer, periodista, comptable. Els rols estan compostos de desenes de tasques heterogènies, i només algunes són automatitzables per IA al nivell actual.

Quan la conversa pública diu “els advocats estan sent reemplaçats”, el que sol ocórrer és que algunes tasques del treball legal s’estan automatitzant —revisió de contractes tipus, cerca jurisprudencial estàndard— mentre que d’altres —negociació, estratègia processal, interpretació de matisos— continuen sent profundament humanes. El rol no desapareix: es recompon. I aquesta recomposició ocorre al llarg d’anys, no de trimestres.

Les escales temporals importen. L’automatització del càlcul amb fulls de càlcul va començar als anys 80. L’eliminació efectiva del comptable com a professió no ha ocorregut — el rol es va transformar, va guanyar capes i continua existint quaranta anys després. Els canvis profunds del mercat laboral es mesuren en generacions professionals, no en cicles de hype.

I hi ha una cosa important a reconèixer: bona part de la incertesa actual prové de fingir certeses que ningú té. Ningú sap amb precisió quin percentatge de quines tasques de quins rols seran automatitzats en quin termini. Els estudis que circulen són estimacions amb marges enormes. Anomenar aquesta incertesa, en lloc de reemplaçar-la amb prediccions dramàtiques, és part d’enfocar-ho bé.

Les competències que emergeixen

Davant del desplaçament, hi ha dues actituds diferents. Una és amagar el cap. L’altra és preguntar-se quines capacitats passen a tenir valor quan d’altres s’automatitzen.

Tres emergeixen amb claredat quan part del treball el fa un sistema mixt humà-agent:

Disseny de sistemes mixtos. Ja no basta amb saber picar codi o gestionar projectes. Apareix el treball de dissenyar com humans i agents es reparteixen tasques, se sincronitzen i es validen mútuament. És una competència nova que combina arquitectura de sistemes, gestió de processos i criteri ètic. Molt poca gent la té encara.

Auditoria de cadenes de decisió distribuïda. Quan diversos agents cooperen per produir un output, la capacitat de reconstruir per què el sistema va decidir el que va decidir es converteix en una habilitat professional específica. Requereix entendre protocols de comunicació entre agents, patrons de fallada emergent i estructures de traçabilitat. És el que d’aquí a uns anys es dirà “auditor de sistemes d’IA” i avui a penes té formació establerta.

Governança de responsabilitat reconstruïble. Quan la signatura humana ja no cobreix el que la persona va produir tasca a tasca, sinó el que un sistema que ella va dissenyar va produir sota la seva supervisió estructural, apareix una capa nova de responsabilitat professional. Traduir aquesta responsabilitat a marcs legals, contractuals i organitzacionals és una feina per fer, i qui la domini es posiciona en un nínxol on l’oferta és gairebé inexistent.

Aquestes tres competències no són consol. Són mapa pràctic de nínxols emergents on l’oferta és avui molt menor que la demanda futura previsible. Qui comenci a formar-se ara en elles no està aprenent a sobreviure al desplaçament — s’està posicionant al buit que el desplaçament obre.

La responsabilitat de l’enfocament

Fins aquí, l’anàlisi. Però enfocar bé el desplaçament també és una responsabilitat professional, i convé anomenar-la.

Reaccionar com una gallina sense cap no protegeix ningú. Ni la persona que es paralitza per pànic, ni l’organització que evita la conversa per por comercial, ni el debat públic que es degrada en titulars dramàtics. El pànic produeix decisions pitjors que el problema que tem: formació mal dirigida, polítiques laborals reactives, resistència organitzativa que retarda adaptacions necessàries.

Enfocar amb criteri és una habilitat professional en si mateixa. I com tota habilitat, té tres requisits que convé anomenar en tríada: dades sobre intuïció (els nombres concrets ordenen millor que les sensacions), escales llargues sobre urgències (els canvis estructurals es mesuren en anys, no en trimestres), i diferenciació sobre generalització (tasca no és rol, activitat no és professió, automatització no és eliminació).

Les tres han d’estar-hi. Cap sola no basta.

I aquí apareix una cosa incòmoda però necessària. Les organitzacions que se senten amenaçades pel debat solen ser precisament les que més es beneficiarien de participar-hi amb criteri. Amagar-se no les protegeix — les deixa fora de la conversa on es decideix quina formació es prioritza, quins perfils es contracten, quines capacitats es desenvolupen. La millor manera de perdre el tren no és pujar-hi amb criteri: és fingir que el tren no existeix.

Preguntes obertes

• Si el pànic i la negació són igualment incapaços d’enfocar el canvi, quina formació necessiten els professionals per desenvolupar la tercera lectura amb criteri?
• Quan una organització enfoca el desplaçament des del biaix del seu entorn, qui té la responsabilitat d’assenyalar la distorsió abans que es converteixi en política interna?
• Si les competències emergents tenen avui oferta gairebé nul·la, per què el sistema educatiu i les organitzacions IT no estan corrent a formar-hi?
• Estem discutint el que cal discutir, o estem amplificant titulars mentre els canvis reals passen per sota del radar?

Les preguntes no tenen resposta tancada. Però convé una idea final: el desplaçament professional no s’atura ignorant-lo, ni es resol dramatitzant-lo. S’enfoca amb criteri, s’anticipa amb formació i es navega amb les capacitats que emergeixen al buit que deixa. Qui es formi en aquestes capacitats ara serà on l’oferta és escassa quan la demanda maduri. Qui es paralitzi esperant certeses que ningú donarà seguirà reaccionant a titulars mentre el canvi ocorre en un altre lloc.

Referències

• World Economic Forum — Future of Jobs Report 2025. Estimacions de desplaçament i creació neta de llocs de treball. weforum.org/reports/the-future-of-jobs-report-2025
• OECD Employment Outlook 2024 — Artificial Intelligence and the Labour Market. Escales temporals realistes de l’impacte de la IA en l’ocupació. oecd.org
• McKinsey Global Institute — A new future of work: The race to deploy AI and raise skills in Europe and beyond (2024). Diferenciació entre tasques i rols automatitzables. mckinsey.com
• Autor, D., Chin, C., Salomons, A., Seegmiller, B. — New Frontiers: The Origins and Content of New Work, 1940–2018. Quarterly Journal of Economics. Base històrica sobre la creació de noves ocupacions. nber.org/papers/w30389
• PMI — The Standard for Artificial Intelligence in Portfolio, Program, and Project Management (juny 2026). Marc de competències emergents en gestió de projectes amb IA. pmi.org/standards/artificial-intelligence
• Eurofound — ICT skills gap and labour market imbalances in Europe (2024). Dades sobre l’escassetat estructural de perfils tècnics a Europa. eurofound.europa.eu
• Articles anteriors d’aquesta sèrie: L’sprint que ningú dorm, El metabolisme deliberatiu, L’entropia del coneixement corporatiu.